Sala KGB
Barcelona (17/11/1988)
Era el grup que ho tenia tot: llegenda negra, dolor, sedes, visceralitat, primitivisme, violència, erotisme, drogues, sadomaso, rock’n’roll i una líder incontestable, Tere González. El grup va patir una tragèdia quan el seu guitarrista Miguel González ‘No’ va morir durant l’atracament a una joieria. Quan hi van tornar van sonar molt més domesticats però sense abandonar mai el costat més salvatge i perillós del rock’n’roll.
Local Social
Cornellà de Llobregat (15/03/1988)
Provinents de bandes com Subterranean Kids, Anti/Dogmatikks o Acció Directa, Tropel Nat es van formar el 1987, i van ser els primer en obrir noves vies al hardcore, orientant-lo cap a camins propers al metall, allargant els temes o introduint-hi melodies vocals. Sense oblidar-se de la potència o de la velocitat, la barreja va dividir als seguidors, però va obrir nous horitzons.
Ciutat Vella
Barcelona (10/06/1905)
Aquesta va ser la primera sessió a un grup que em van encarregar. Eren els Últimos de Cuba, un grup adscrit a la branca més borroka, gamberra i trasher de la república independent de Nou Barris. Avui en dia en diríem ‘rock urbà’, però en aquells anys aquesta etiqueta encara no s’havia inventat. La sessió va ser a la part baixa de Les Rambles i pel barri xino autèntic, el de veritat, en una època en la que encara feia por anar pel carrer Escudellers amb una càmera a sobre. El propi carrer, un contenidor, un pàrquing, una caserna militar i un bar van ser alguns dels espais triats sobre la marxa per fer les fotos. Al final, tot va ser un cúmul de despropòsits. Vam quedar a darrera hora de la tarda i se’ns va fer fosc molt ràpid. En el resultat va coincidir la manca d’experiència d’un fotògraf totalment aficionat i amb pocs recursos –tot i que aleshores ja estudiava fotografia a l’EMAV– i, per altra banda, un grup amb més ganes d’entrar al bar Tarkus per buidar les existències de cervesa que no pas a ser immortalitzat en un rodet en blanc i negre. Finalment, aquestes fotos no es va utilitzar per res… i potser millor que fos així.
Sot del Migdia
Barcelona (24/09/1988)
Estava per la Plaça Reial el dia abans que Willy DeVille actués al Sot del Migdia per les Festes de la Mercè, i me’l vaig trobar en la terrassa del bar Glaciar. No m’ho vaig pensar dues vegades: vaig agafar un cartell que hi havia enganxat a la porta i li vaig acostar amb la intenció d’aconseguir el seu autògraf. Em va dir que sí i va estampar-hi la seva signatura. A canvi però, em va demanar la cervesa que portava a la mà, suposo que ja calenta i esbravada. Em va semblar un tracte més que correcte! Anys després, ja en ple èxit del “Demasiado corazón”, va fer una roda de premsa a un hotel de Barcelona. Va aparèixer amb desgana, amb un gosset als braços i una vistosa acompanyant femenina, i es va passar tota l’estona fent un dibuix amb un boli Bic a un full de paper mentre responia tota mena de tòpics. En acabar, em vaig acostar a ell amb una foto i diversos discos (entre ells algun bootleg). Això em va valer el premi de ser el fan més fan de la sala, o almenys algú que s’havia escoltat algun disc seu. Després de signar-ho tot, em va regalar el dibuix que havia fet, i que durant un temps va formar part de la decoració de casa meva.