David Bowie – 1987

Mini Estadi FC Barcelona

Barcelona (07/07/1987)

La seva mort, el 10 de gener de 2016, dos dies després del seu 69è aniversari i coincidint amb la sortida de Blackstar (RCA, 2016), va commoure el món. El vaig descobrir a principi dels vuitanta, quan vaig comprar a cegues el single “Ashes to Ashes” (RCA, 1980), una cançó que em va obrir les portes a un món màgic i meravellós que fins llavors no existia a les radiofórmules. Els dos dies que vaig passar a primera fila del Mini Estadi van ser com una experiència iniciàtica.

Echo & the Bunnymen – 1987

Sala Zeleste

Barcelona (26/11/1987)

Hi ha músics que els agrada fer-se amics de la foscor. És el cas d’Ian McCulloch que, a mesura que han anat passant els anys, ha anat estalviant en la factura de l’electricitat per encendre les bombetes. I quan ja anàvem preparats per forçar les sensibilitats de les càmeres, el 2019 va prendre la decisió de les grans dives: enviar-nos ben lluny, a la taula de so, per treure una taca negra enfundada en un llarg abric i una escarola al cap. Què lluny quedaven aquells concerts de finals dels 80s amb les llums frontals enceses o aquell Doctor Music Festival de 1997, en que va haver de sortir sota el sol de la tarda sense treure’s els seu etern abric.

Elektroputos – 1987

Sala Zeleste

Barcelona (31/01/1987)

Aquest grup de L’Hospitalet de Llobregat eren una rara avis de l’escena alternativa dels 80, ja que tenien una tendència arty i anarquista, incloïen en la seva formació saxo i percussions, i el seu discurs anava més enllà de la crítica a la policia, l’exèrcit i la religió –tot i que eren temes que també tocaven–. Van definir el seu estil com –cal agafar aire–: grecociberneticoperoskafropunksiniestrorockcomic. 

Henry Rollins – 1987

Sala Communiqué

Barcelona (01/01/1987)

Sort en té el rock al nostre país que de tant en tant apareixen una colla de sonats que decideixen dedicar temps, diners i espai a projectes que inicialment semblen estar irremeiablement predestinats al fracàs. Un d’aquests bojos entranyables va ser en Pepe Bellido, un valencià que en un principi volia muntar una sala a Alacant, però que ves per on va acabar al barri barceloní d’Hostafrancs, habilitant un local que antigament havia estat un magatzem dedicat al noble art de la maduració de plàtans. Amb pocs diners i amb l’ajut de la família, Bellido i el seu cosí Manel van obrir les portes de la sala Communiqué –nom extret del segon disc de Dire Straits– l’any 1984. La sala estava formada per un pis superior que servia de bar i sala d’exposicions i, a través d’unes empinades escales, s’arribava a un soterrani que és on es coïa –mai més ben dit– tota l’acció. Avui dia seria impossible una sala així; un cau fosc sense sortides d’emergència i amb una ventilació insuficient en uns anys en què no existia la llei antitabac. No feia falta més… quatre parets, una columna davant de l’escenari, quatre parets i un equip mínim. Camerinos? Per què? Per allà va passar el mític Henry Rollins (exBlack Flag) amb la seva banda, un dia que tenia lliure enmig de la gira. L’entrada de la sala va quedar reflectida al disc Do It (Texas Hotel Records, 1988), el primer de la Rollins Band. Aquell dia, Communiqué es va convertir en una veritable sauna on fins i tot estava permès el pogo més salvatge i on les ulleres i la càmera s’entelaven per la humitat que es condensava en l’ambient.

Kortatu – 1987

Gernika (País Basc) (19/04/1987)

A mitjans dels anys 80 em va fascinar tota la música que ens arribava del País Basc, allò que es va etiquetar com el RRB (Rock Radical Basc). Força, rebel·lia, posicionament social i referents clars de la història del punk. Per tal de conéixer-ho millor, l’any 1987 vaig decidir capbussar-me durant tres dies a Gernika, on es commemorava el 50è aniversari del bombardeig de la població guipuscoana. Va ser una immersió total, ja que en aquells dies vaig poder veure i fotografiar a Hertzainak, Potato, Tijuana in Blue, La Polla Records, Itoiz, Ruper Ordorika, Nahiko, Oskorri, Malos Tratos, Kortatu i molts més, a més d’endinsar-me com mai en la cultura basca. Anys després, Fermin Muguruza va venir a saludar-me i a felicitar-me per aquesta foto del seu concert a Gernika, i em va dir que era una de les millors que tenia de la carrera de Kortatu. Tot un afalac.

Las Burras – 1987

Sala KGB

Barcelona (14/11/1987)

L’any 1987 El Último de la Fila ja havia aconseguit una petita parcel·la d’èxit amb els seus dos primers discos, però encara no havien tingut l’oportunitat d’acomiadar com Déu mana la seva banda anterior, Los Burros. Per això, es van aliar amb la revista Ruta 66 i van muntar una festa inoblidable a la sala KGB, en la que va quedar més gent a fora que a dins. Per fer la nit més especial, Manolo García i Quimi Portet van convidar a tots els músics que havien passat per la formació durant la seva història. L’única condició era el canvi de sexe a sobre l’escenari, pel que el grup va passar a dir-se Las Burras: el cantant se’l coneixia com ‘Manolita’, i el guitarrista ‘Quimeta’. Tots, lluïnt faldilles, tacons i sostenidors, i signant un dels concerts més surrealistes, divertits i emotius de la meva vida.

Los Rebeldes – 1987

Sala Studio 54

Barcelona (17/03/1987)

Les primeres passes al món de la música, amb el fanzine Voll-Ker sota el braç, em van portar a conèixer el que s’amagava al darrera de les bandes del rock, com les discogràfiques o les agències de management. Les meves passes em van dur fins a Steep Management, que tenien la seva oficina a Les Rambles, a l’edifici on hi havia una botigueta coneguda per tothom, ja que era l’única que tenia una màquina per a fer xapes. Portaves el teu disseny, i et feien un badge personalitzat. A Steep vaig conèixer a personatges com Ramon Beltran o Ernest Casals, que portava el segell discogràfic. Allà no era gens difícil creuar-te amb la gent de Los Rebeldes, Brighton 64 o Telegrama, sabent que allà al darrera s’amagava un bon negoci i conèixer l’entramat d’una incipient i inexperta indústria musical.

Miles Davis – 1987

Poble Espanyol

Barcelona (16/07/1987)

L’any 1987 encara portava poc temps amb la càmera a les mans. Em venia molt de gust començar a a tastar els escenaris grans, però la sempre fràgil economia juvenil no em permetia gaire despeses en entrades de concerts. La solució era plantar-me a les portes dels locals i esperar algun punt feble, un allau de gent colant-se, o entrar als bisos quan es relaxava la seguretat. Així, vaig poder veure petits tastets dels concerts de Queen o de Supertramp al Mini Estadi del Barça, o una bona estona del concert de Miles Davis al Poble Espanyol en la programació del Festival Grec de Barcelona. En aquell concert, vaig tenir la bona pensada de portar la càmera, i vaig poder fer mitja dotzena de fotos tirades matusserament en els darrers minuts del concerts. Només una foto aprofitable, cosa que no estava del tot malament en una època predigital on no es podien tirar desenes de fotos per segon.

N’Gai N’Gai – 1987

Plaça de Catalunya

Barcelona (08/05/1987)

Mai vaig entendre com en plena contraposició amb l’anomenada ‘movida madrileña’, els grups d’allò que s’anomenava el ‘meneo barcelonés’ no utilitzessin més el fet diferencial de la llengua catalana per reivindicar el seus origens. Potser no vaig viure la generació anterior i no veia cap necessitat de ‘matar al pare’. Per això no m’importava gens que bandes com Detectors, Hidràulics Mai Tips, Elásticos o N’Gai N’Gai utilitzessin el català amb tota normalitat… però sempre em va semblar insuficient. Per això el 1993, amb altres còmplices, vam decidir fundar la revista Enderrock.

The Gun Club – 1987

Sala Zeleste

Barcelona (04/12/1987)

La banda de Jeffrey Lee Pierce (1958-1994) era un plat de sibarites pels amants del rock greixós i garatger: d’aquell rock de culte i maleït que li agrada passejar pel costat més salvatge de la vida. Rock empantanegat basat en els orígens del blues, però passat pel sedàs del punk, el rockabilly i el country, i sempre des del punt de vista torturat de Lee Pierce. Un caràcter inestable –juntament amb una cirrosi– el va deixar en coma, i va morir per una hemorràgia cerebral el març de 1996.

The Meteors – 1987

Sala Zeleste

Barcelona (15/01/1987)

Mentre als Estats Units despuntaven The Cramps, a Anglaterra un sonat anomenat Paul Fenech també investigava la fórmula per mesclar el rockabilly amb el punk. El resultat va ser The Meteors, un trio que es va envoltar de les necessàries però també excessives dosis de gore, sang i fetge, truculències, odes a la licantropia i culte a les pel·lícules de sèrie B.