CF Guineueta
Barcelona (19/07/1986)
Ells van ser la veu i el crit del punk més anarquista. Nascuts l’any 1983, la seva formació va ser variable, ja que més que un grup eren un col·lectiu unit per la difusió d’un missatge proper a la filosofia dels britànics Crass –contraris a la revolució violenta, les drogues, les imposicions de l’Estat i el servei militar–. Van editar dues maquetes: Rompan filas (1984) i Nooooo (1988), i un munt de temes escampats en recopilatoris i cintes d’arreu del món.
Campus de Bellaterra
Bellaterra (08/11/1986)
Quimi Portet va deixar de tocar de peus a terra en un precari escenari del Campus de Bellaterra. Un instant en el temps captat per l’objectiu i alhora també la meva primera foto publicada en un disc, al llibret de Nuevas mezclas (PDI, 1987) i a la contraportada del senzill “Son cuatro días”. La meva admiració pel duet continua intacta.
CF Guineueta
Barcelona (04/06/1986)
Nihilisme pur, no es casaven amb ningú, ni falta que els feia. L’heroïna i la mala llet guiaven les seves passes: signaven amb dues discogràfiques alhora per ficar-se els avançaments per la vena, i robaven els instruments a companys d’escenari abans de dedicar-los l’amenaçadora lletra de “cuidado, os avisamos: somos los mismos que cuando empezamos”. Els van aplicar la llei antiterrorista quan, en un registre a la seva furgoneta, van trobar-hi una maqueta amb els temes «Escupe a la bandera», «ETA», «Maldito país España» o «Iros a la mierda». Aquest concert a Nou Barris va ser curt i intens, com la seva carrera. Va durar només tres cançons, ja que es va haver de cancel·lar per la pluja. Els dos de la foto –Iosu i Juanma– van morir per sobredosi l’any 1992.
CF Guineueta
Barcelona (04/06/1986)
El seu nom podia significar el que cadascú volgués; ja fos ‘Gremio de Restauración de Barcelona’ o ‘Güevos Revueltos con Bacón’, tot i que la que més va funcionar va ser ‘Gran Rata Blanca’, principalment perquè un dels logotips de la banda era un ratolí dibuixat pel seu cantant i ideòleg Ángel Fernández. Ells van ser els primers en pitjar l’accelerador al màxim, i dels primers de la generació punk dels 80 en enregistrar tot un LP sencer de manera autogestionada. Es van guanyar tot el respecte amb unes lletres que plantejaven preguntes i oferien solucions.
Sala Studio 54
Barcelona (12/12/1986)
Amb una vida vençuda per la seva addicció a l’heroïna, el concert a la mítica Studio 54 ha quedat plasmat en la memòria de molts. Carlos Zanón i Sabino Méndez han parlat d’aquella nit als seus llibres. Va ser un concert dividit en dues parts: abans i després del ‘xute’ que es va injectar a mig bolo. Dos anys deprés va tornar a la sala Zeleste però ja no quedava gaire d’aquell geni. El 1991 van trobar el seu cadàver en un hotel de Nova Orleans.
Plaça de la Guineueta
Barcelona (08/03/1986)
Anarquistes, llibertàries, agitadores i provocadores, les lletres de L’Odi Social encara respiren una ràbia acumulada que no ha perdut validesa trenta anys després. Disparant amb bala cantaven contra l’Estat, l’encariment del transport públic, el servei militar, els Jocs Olímpics del 92 i el feixisme.
Sala Zeleste
Barcelona (08/02/1986)
Només per construir un disc com Piknik caleidoscópico (Victoria, 1986), Los Negativos en mereixerien un monument. Un d’aquells treballs fets contracorrent que, amb una base pop, va treballar amb sons inèdits i exòtics que van encaixar perfectament amb unes lletres carregades de surrealisme al·lucinogen. Com a curiositat, el desembre de 1984 vaig tenir la meva primera i única ocasió de fer de programador de concerts a La Setmana Jove de Sants –a les Cotxeres del barri– on vaig organitzar una nit pop amb ells i Hotel (exTelegrama). Curiosament, el seu guitarrista, Robert Grima, amb els anys s’ha convertit en un dels promotors i programadors més importants de l’Estat al capdavant de Live Nation España.
Pavelló de Valldaura
Barcelona (21/06/1986)
Mardita Sea es van formar l’any 1986 a la Prosperitat, un barri barceloní de classe obrera molt actiu, associatiu i lluitador, acostumat a reclamar els seus drets socials al carrer per activa i per passiva. Tot i que el grup gairebé no va deixar cap gravació, va participar molt activament en els inicis de les primeres okupacions, fanzines, ràdios lliures i part de la escena rockera i punk de Barcelona.
Carrer Blanc
L’Hospitalet de Llobregat (20/04/1986)
A més de La Banda Trapera del Río, la ciutat satèl·lit de Cornellà també va donar altres fills esgarriats que van beure del punk suburbial i del rock sorgit de les clavegueres, com eren els Monstruación, nascuts el 1984. Un dels pocs grups que ha sabut sobreviure al pas de les dècades i als diferents canvis de formació, i que encara es mantenen en actiu avui en dia.
CF Guineueta
Barcelona (19/07/1986)
Quan la revista El Jueves va demanar al dibuixant Carlos Azagra que fer uns personatges basats en el punk, va descobrir que a sota de casa seva a Santa Coloma, hi havia el bar 1981, on també hi assajava un grup anomenat Olor Insoportable. El cantant es feia dir Pedro Pico i el bateria Pico Vena, i allà van néixer els personatges més reconeguts del dibuixant. El grup va passar a dir-se posteriorment Pisando Fuerte, i van ser la banda skin i punk-oi! més important de la ciutat del Barcelonès.
Sala Zeleste
Barcelona (22/03/1986)
Com és fàcilment deduïble, aquests jans li donaven al rock gòtic i fosc. Eren uns habituals a les catacumbes de la sala 666: vestits de negre, amb els cabells crepats, pantalons de cuir, patidors, nihilistes, i amb un cantant que era una bèstia escènica. El nom original se’l van canviar a El Último Eslabón per por a la censura, a les possibles demandes, i també per suggeriment d’Ana Curra (Pegamoides, Parálisis Permanente). Amb aquest nom van enregistrar un mini-LP pel segell Justine Records l’any 1987.
Ateneu de Nou Barris
Barcelona (30/11/1986)
El combo barceloní va ser pioner en moltes coses, com en el fet d’afegir el prefix de l’estil al seu nom, i a més triar la denominació d’origen que ja definia totes les seves intencions només citant-los. No van ser ni la millor banda d’ska ni la més engreixada, però van ser el primer en obrir un camí al rocksteady fet en català i amb lletres carregades d’apologies a l’afició culé.
