Dios – 1985
Sala Zeleste
Barcelona (29/09/1990)
Quan vaig començar a endinsar-me en el món de la música, les visites a les botigues de discos de Barcelona em van portar a descobrir els carrers Tallers i Riera Baixa. Però també una petita botiga del carrer Torres i Amat. Es feia dir Informe, amb el subtítol ‘De modos y modas’. La botiga la regentava una noia prima, sinistra i molt simpàtica anomenada Juana de la Cruz (Juana Izquierdo). Ella i el seu company, Christian Dios (Vicente Gil), tenien un grup amb el modest nom de Dios. Possiblement era el nom més anticomercial i sorprenent que et podies trobar, i potser per això la seva carrera discogràfica no va anar gaire lluny. Van publicar un mini LP, Escrito en los cielos (DRO, 1985), que va produir Loquillo i que formava part de la banda sonora d’una pel·lícula amb el mateix títol.
El Hombre de Pekín – 1985
Sala Studio 54
Barcelona (11/11/1985)
El Hombre de Pekín és una d’aquelles rareses irrepetibles que només es donaven a principis dels 80 a Barcelona. Una colla d’amics, alguns provinents del grup Ultratruita, es van juntar amb una idea esbojarrada, en uns anys en els que tot estava per fer i tot era possible. Per exemple, fer una banda basada en la prehistòria amb cançons com “Usa sílex, afeita mejor”, “Mi troncomóvil no va”, “Te enamoré de una pedrada”, “Amor de piedra” o “Nuestro jefe para jefe” acompanyat per un directe on es vestien per l’ocasió, i amb unes divertides coreografies on manava la improvisació. Un d’aquells grups que convertien cada actuació en una festa particular on tothom hi participava.
La Polla Records – 1985
Sala Zeleste
Barcelona (16/02/1985)
Era el dia del meu 18è aniversari i coincidia també amb el Carnestoltes, però en comptes de disfressar-me –cosa que mai m’ha agradat– vaig decidir ser més transgressor i anar a veure a La Polla Records a l’enyorada sala Zeleste, previ pas pel Rodri a posar-me ben torrat. Un munt d’empentes, la sala plena com un ou i jo aguantant la càmera de la família a la primera filera, esquivant escopinades i puntades de peu mentre tots corejàvem allò tan bonic de “los enanitos buenos al patrón han de matar”. Aquest concert era molt especial per a mi, ja que el meu primer article publicat en una revista va ser justament la crítica del disc Salve (Oihuka, 1984) del grup d’Agurain (Àlava) a finals del 1984. Va ser per a la revista Rock-In, un artefacte de paper i amb una grapa al mig, dirigit per la mateixa tenebrosa i estranya gent que també portaven el segell discogràfic Wilde Records. I que jo sàpiga, també és la primera ressenya que va sortir de La Polla Records en un mitjà que no fos fotocopiat.
Loquillo y Trogloditas – 1985
Sala Studio 54
Barcelona (15/02/1985)
Amor i odi. Sovint costa separar l’artista de la obra. He admirat sempre a Loquillo; tinc gairebé tots els discos de la època amb Sabino Méndez, i els seus concerts són un veritable pols de rock and roll, sigui amb la formació que sigui. Però quan obre la boca, quan fa declaracions amb to irrefutable, quan hi ha un excés d’arrogància en cada paraula, allà és on cau el mite. I necessito posar-me La mafia del baile (Hipavox,1985) per recuperar part de la fe.